Durant molts mesos per aquest vilatge junts hem vetllat, però he clissat que la meua empara a vós no us cal, doncs amb un castell quasi acabat, els carrers ben empedrats, unes termes a punt d’estrenar e un gran rellotge ancestral; viure a Silva Constantina no us ha de fer penar, el vostre futur teniu ben afermat, car, de tot podeu gaudir sense envejar Tarraco capital.

Alguns dies amargosos e de discòrdia he creat, de vegades amb necessitat d’altres sense desitjar, puix que contents mai tots podeu estar, si més no fer-vos reflexionar, car, cristianament molts anys tots junts heu de passar e saber-vos perdonar.

Dels consellers comunicals greu em sap no prendre comiat però tard faig i he de partir, puix que l’estiu m’espera al meu castell de Cabrera per a conhortar-me vora mar.

Amb molt gust e humilitat de tots vosaltres acomiadar-me faig, e quimera no heu de passar puix que si la meua empara enyoreu, una senyera ben grossa onejeu des punt més alt del castell; si arriba eixe dia, serà hora de tornar i a tots us ho anunciaré amb mes trompetes fent sonar.


Ans pendre comiat voldria fer-vos dir lo que és meu últim desig, e qu’el dia qu’es castell sia inaugurat, en una gran placa eixa poesia immortalitzeu de bon grat:

Ffamos, gentil, imitant bons estils,
es lo castell, segons raho m’esplica,
d’on yo leu juy que no cosa mes rica
veren jueus, cristians ni gentils,
per qu’es degut per los qui be antenen
sia bendit e no poch venarat.
«Constan» vol dir lo nom principiat
e «ça» la fi, la qual franchs anomenen.

Be virtuos, da qui doctes aprenen,
per lo que us vull, lo qu’e fantesiat
vos denunciu, perque ramediat
sia lo mal que portau, que molts tenen.

Joan de Masdovelles